SERRA D'ORIOLA

La Serra d'Oriolaés una alineació muntanyenca situada entre el límit meridional de la província d'Alacant i l'extrem oriental de Múrcia. Pertany a la comarca del Sota Segura, en particular als termes municipals d'Oriola i Santomera.

Oriola es troba flanquejada per dos paisatges de grans contrastos, la Vega i la Serra. La Serra, que representa una part essencial del paisatge d'Oriola i dels seus habitants, va ser declarada Lloc d'Interés Comunitari (LIC) per la Generalitat Valenciana l'any 2002, incloent-se en la Xarxa Natura 2000. En 1999 i en 2005 van ser declarades dues Microreserves de flora (Rincón de Bonança i Barranco de la Figuera-La Vall), i en 2009 va passar a formar part d'una Zona d'Especial Protecció per als Ocells (ZEPA). A més dels reconeguts valors per a la fauna i la flora, el valor del seu patrimoni geològic, igual que ocorre en la resta d'espais naturals de la Comunitat Valenciana, sol passar quasi desapercebut. La Serra d'Oriola posseeix una variada i rica geodiversitat que la converteix en un lloc privilegiat per a activitats de divulgació i ensenyament de la Geologia. En la serra i l'entorn d'Oriola poden observar plecs, aigües termals i restes d'antigues activitats mineres, o panoràmiques de la falla del Sota Segura.

Les activitats esportives com el senderisme estan creixent considerablement en la Serra d'Oriola. Conéixer els valors de la Serra i de la Vega ajudarà a valorar, si cap més, el seu privilegiat entorn natural.

OROGRAFIA

La seua moderada altitud, que no sobrepassa els 634 m mesurats en el seu vèrtex geodèsic situat en la Penya Oriola, no impedeix una escarpada orografia de difícil accés amb vessants de pendents extrems, rematades per estrets i pedregoses valls o profunds barrancs.

L'estreta relació que s'estableix entre les característiques geològiques dels seus sòls l'estructura i composició de les espècies vegetals i animals que en elles es desenvolupen ens obliga a considerar, encara que només siga d'una forma succinta, els diferents elements geològics, litològics i geomorfològics presents en serres.

Situades en la Zona Bètica, nom amb el qual es coneix l'extrem oriental de la Serralada Bètica, la serra d'Oriola és un massís calcari de forma allargada i relativament estreta, alineada de SOTA a NE. Es tracta de l'únic aflorament, al costat de la veïna serra de Callosa, d'aquestes característiques (fàcies alpina) de tota la Comunitat Valenciana. Els seus materials més antics daten del Permià (quarsites i pissarres), en el Paleozoic, encara que els més abundants són d'origen Triàsic (calcàries), entre 230 i 180 milions d'anys arrere.

La presència de nombroses falles i plecs conforma un paisatge escarpat de pronunciades pendents amb vessants d'orientació i règim d'insolació molt variable, la qual cosa suposa l'existència de comunitats vegetals adaptades a condicions ambientals diferents segons les seues necessitats de llum i humitat.

CLIMA

El clima d'Oriola és típicament mediterrani, gaudint d'aproximadament 325 dies assolellats cada any, aconseguint una mitjana de 3.000 hores de sol a l'any i una temperatura mitjana que supera fàcilment els 20 graus en el terme municipal.

La proximitat de la Mar Mediterrània i la disposició de la línia de costa N-S fan que existisca un predomini bastant notable del vent de Llevant, encara que el sistema de brises marines incideix en què la direcció del vent siga variable. Aquesta variabilitat marca com a pautes generals el predomini de vents provinents de l'oest (vent de Ponent relacionat amb la circulació atmosfèrica de latituds mitjanes) o del Nord-oest a l'hivern, i de l'est i sud-est a l'estiu, reforçats per les brises marines.

Els estius solen ser calorosos amb poca o cap pluja. Les temperatures oscil·len entre 25 graus centígrads i 35 graus centígrads durant el dia. Les temperatures a la nit rares vegades baixen dels 15 graus centígrads.

A l'hivern el clima en el municipi és molt suau, sent la majoria dels dies clars i assolellats amb poques precipitacions. Les temperatures poden variar molt a l'hivern, passant d'un dia per a un altre de 20 graus centígrads a 6 graus centígrads provocant una sensació tèrmica de molt de fred per la gran humitat de la zona.

A la tardor existeix un pic pluviomètric, on octubre és el mes més plujós. Aquestes pluges poden tindre caràcter torrencial i provocar inundacions, pel fet que en aquesta època de l'any coincideixen els temporals de Llevant amb un gran emmagatzematge d'energia calorífica en l'aigua de la mar. La humitat dels fluxos de vent i l'energia termo connectiva aportada per la mar a l'atmosfera és potencialment alta, la qual cosa suposa que els episodis de baixes despreses en altura (popularment conegudes com a gotes fredes) tenen en aquests mesos els seus efectes més espectaculars. Aquest fet provoca l'aparició de fortes pluja concentrades en un curt espai de temps, amb el risc que això comporta per a la crescuda del col·lector principal de la comarca, el riu Segura.

A la primavera, sobretot a partir de mediats de Març, poden haver-hi dies nuvolosos amb probabilitat d'alguna pluja, sent molt variables i alternant-se dies buidats i assolellats. Les nits encara poden ser bastant fresques fins que arribe finals d'Abril.

MUNTANYA DE SAN MIGUEL

Muntanya el pic de la qual més alt frega els 250 metres d'altura, situat en la part davantera-sud de la Serra d'Oriola. Es tracta d'un massís de pedra calcària que té distribuïdes per tota la seua superfície buits, coves i abrics. Destaca per la seua longitud l'anomenada “Cova de la Calor”, actualment amb l'entrada molt estreta per enfonsaments i esfondraments de blocs calcaris, i que amb els seus diversos centenars de metres de llarg, es diu que descendia des del cim de la Muntanya de San Miguel fins a la base de la Serra, en les proximitats del riu Segura.

Es troba unit amb la Serra d'Oriola per un xicotet monticle o turó anomenat Cerro del Oriolet.

En el seu cim es troben les ruïnes del castell d'Oriola i en una plana inferior, el Seminari Diocesà de San Miguel.

En la falda d'aquesta muntanya existien els antics banys termals de San Antón, en el barri del mateix nom, que s'alimenten d'un brollador subterrani que discorre sota la Muntanya de San Miguel, el caràcter geotèrmic de la qual es manifesta en aflorar en superfície amb una temperatura pròxima als 25 °C. L'elevada salinitat d'aquesta aigua impedeix el seu consum, i era utilitzada per a l'ús del balneari i el reg del pròxim palmerar d'Oriola.

La disposició de la muntanya ha marcat de manera irremeiable el traçat urbà de la ciutat d'Oriola, sent un de les fites geogràfiques més importants al costat del propi riu Segura.